No entenc als ecologistes del govern

 

• A els ECOSOCIALISTES (ICV) no els entenc: no els queda res de socialistes, o sigui marxistes , doncs son en un àmbit capitalista i totes les referències externes socialistes s’han desfet com un sucre en un cafè des de que el mur va caure…encara que abans ja s’en veia la desfeta i la manca de llibertat que han comportat aquestes ideologies. (Ep, positives en el que ha significat d’aportació per a les social-democracies abançades…però res més).
• Els queda l’ECO….logia…  i ara resulta que el seu govern, el nostre, posarà limitacons a la energia eòlica i solar, i per que? doncs per a posar impediments als petits futurs explotadors d’aquestes energies,  és allò que diuen de l’intervencionisme, sabeu? ho han de tocar tot, putinejar tot, controlar tot.
• En contra tenen no res menys que la coordinadora “Tanquem les nuclears-nova cultura energètica” amb 24 grups socials i ecologistes entre ells Greenpeace , Depana i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. 
• El projecte de decret que presenten està fet a la mida de les consultores que ja coneixen el tema i de les grans companyies explotadores, i minvarà la part del territori on es podrà instal.lar energia solar, (el 0,31% del territori) Això passa en un govern format entre altres per una coalició que es diu ecologista, si ECOLOGISTA, no ho entenc. Qui m’ho explicarà?

Descarrega’t el Chrome, oblida l’Explorer!

Ja fa dies que utilitzo el chrome com a navegador, ja no utilitzo l’Explorer de Microsoft  (podeu descarregar-lo aqui: CHROME ) hi ha un fet positiu que m’ha agradat, el pots configurar en català d’una forma ràpida i fàcil. 

• Primer cal anar a la pestanya “eines” on surt una clau anglesa dibuixada.

Visió del Chrome

Obrir les opcions

Triar l'idioma

• Cliques a “canvia la configuració de tipus de lletra i idioma”
• Cliques l’idioma, i deses canvis.

Ja està!

Crisis?

 

Crisis?

Fa angunia tot plegat…com aniran les coses…ara mateix sembla que tot hagi de fer un pet.

Fa quasi dos anys vaig fer el primer post parlant de la nova feina de tele-treball , com passa el temps! Ara ja no tinc el despatx a casa, i a més tinc una sòcia. Tot a anat la mar de bé, amb esforç, cagum l’olla! Però malgrat el meu pessimisme existencial, vet aquí que aquest projecte també ha funcionat.

Ara ja en tinc 47, potser que pari oi? A qui se li acut deixar una bona feina a una multi para muntar un despatxet? A mi.

De tant en tant em venen dubtes, ep! Secret! Però de seguida em marxen, sobre tot quan penso amb la “estructura” ,  és el que em neguitejava, aquella mena de monstre ple de persones i jo al mig fent el meu personatge i la meva feina. Persones i personatges. Tot era tant polític.. S’ha de tenir caràcter per a un lloc així, i que consti! hi he deixat molt bones persones també, i sempre m’he sentit ben tractat pels de dalt als quals els tinc un respecte especial ves per on.,  Ara tinc contacte i relacions professionals amb aquesta  gran empresa, diría que malgrat no ser-hi li tinc estima,  i que duri.

Penco força, però trio jo el moment de les coses. Ja no tinc convencions ni signatura de pressupostos ni powerpoint a correcuita, no viatges forçats, ni  reunions de temes que no em pertoquen.

A més he tingut sort, he triat una bona sòcia, i això és molt important, un sol és molt poqueta cosa. 

El trimax sicilià

Poble gran vora el mar

Hem estat a Sicília, si. 

M’ha sobtat de Sicília una impressió que m’ha fiblat des de el primer moment, o més ven dit , una doble impressió: Per una banda puc trobar-me molt proper en el paisatge, en la forma dels pobles, en els rostres de la gent, en la mar, en el clima fins i tot, encara que jo diria que més calorós que a casa meva. I en canvi em sento del tot llunyà d’una manera de fer desordenada que em sembla antiga, d’una mena de pobresa, que no és tal, però que em recordaría els vehicles, els comerços, les parades de fruita al cantó de la carretera, les paradetes de menjar amb rodes a la entrada d’una platja, em recordaria  la Catalunya de fa 40 anys.

De sobte veus un poblet a ran de mar, i resulta que està fet de cases de pescadors, baixetes, en runes que es mostren a les finestres entreobertes, i al final del carreró el blau de l’aigua. Quant temps deu fer que això no es veu a casa nostra? L’urbanisme massificador s’ho ha menjat tot, si pogués es  beuria les onades per a fer-hi blocs de pisos i hotels… A Sicília encara hi queden cases de pescadors per a restaurar, com les del maresme a ran de platja, que només els més vells han pogut veure i potser algú en conserva el record.

A Sicília es condueix fatal! tan fatal que les normes queden substituïdes per la intuïció, els reflexos i els collons. I el més curiós és que el primer que faries es tocar el pito contínuament, però no, a Sicília no es toca el pito, o es toca molt poquet. Deu ser que hi ha molts “trimax” aquells aparells mig vespa mig furgoneta que tenen velocitats de creuer que ronda els 30km/h en baixada, i es clar, amb tot el motor dedicat a les dues rodes de darrera, no queda energia pel pito, que si de cas el toquen sona com escardadet. Un pe-e-e-e-e-ep  que només pot sentir el vianant que amb verd al pas de zebra no gosa fer el segon pas tot sentint una briseta que desplaça el trimax, que li passa a 10 centímetres de la mateixa nàpia. I no passa res.

 

L’estelada no m’agrada

No m’agrada. I es que tinc la sensació que és un invent recent, crec que la primera estelada de la qual es te constància és de fa cent anys. 100!! 4 dies! Nosaltres ja tenim una bandera a Catalunya, i son les quatre barres. No entenc la necessitat d’inventar nous signes, si som quatre gats! i ara decidirem si la que val és la estelada groga? la blava? au va! no fotem riure! on s’ha vist un país que ha d’inventar-se banderes! Això em sona a batalla partidista… algú te ganes d’apropiar-se un símbol… uy uy uy…quina pudor! Si us plau! És que no podeu portar amb orgull la bandera pròpia del país?

El capitalisme globalitzador i salvatge és la sol.lució!

Hola Dolors! Mira quin restaurant, no serà això el paradis?

Poc s’ho pensen els grans magnats! però cal afavorir la globalització  fins a les últimes conseqüències, a tope, i això ens farà lliures!  Com pot ser: Si tant es globalitza tot, al final quedaran només 10 empreses al món que ho faran tot, una d’elles n’absorbirà 1, una altra n’absorbirà 2 més, ara ja només en queden 7. És molt possible que al cap d’un temps la més forta absorbeixi la més gran de la competència, ja en queden només sis, 1 de inmensament gran, i cinc de grandioses però comparativament més petites que la primera. I què ens diu la natura? Que el peix gran es menja al petit, però com que hi ha tants pocs peixos, al final només queda un sol peix, però es clar, un sol peix no te futur: tindran un departament de fer factures que remetrà la factura al departament de cobraments que pagarà aquesta factura amb els diners dels productes que haurà venut a la mateixa empresa que  es qui fa la factura? No oi?Donc ja està:  El futur és la anarquia lliure de capitalisme, i el peix gros serà tota la humanitat. Coi, quina parida.

Adeu, CESC:

 

Cesc, va morir el passat 23 de desembre, encara era un nen, es clar, com tots aquells grans artistes, tenia 79 anys.

D’en Cesc m’agrada la poesia dels seus dibuixos, ja en el mateix Cavall Fort, quan el rebíem a casa, el dibuix del cesc el miràvem una i altra vegada, no cansava, com aquell poema senzill que llegeixes mil cops i sempre encaixa bé a l’ànima del lector.

Durant força temps, en el diari AVUI en CESC publicava els seus dibuixos, les seves vinyetes, plenes de senzillesa, humanitat i sentit social.

Em venen al cap algunes cançons de Raimon, que a poc a poc han entrat en el meu esser i han conformat el teixit del record pintat amb personatges com aquest nen que veu el Mon tant diferent de tots els altres.

Llegint el Bloc

Aquesta foto la vaig fer fa poc, i em resulta un contrast estrany, la lectura d’un llibre sobre la màquina de fer el Bloc.

Hola Sergi Grapes!

El belga André Franquin (1924-1997) és l’autor d’aquest personatge, també de l’Espirou i del benvolgut Marsupilami. Jo el vaig conèixer desde el Cavall Fort que era el còmic de capçalera de casa meva. Sempre em va agradar, i de grandet he entès el perquè: soc una mica Sergi Grapes jo, invento cada dia una cosa nova, que no se si serveix, però m’atrapa.

De totes formes que quedi clar: gràcies a la meva creativitat, he sobreviscut a aquest Mon de micos! i no m’ha anat malament del tot, mira tu! Gràcies Sergi, sempre seràs la meva inspiració! I veus? t’he fet una foto sorbre la meva eina de treball.

Aquests industrials de Vic son l’òstia

Ja fa temps, a la meva primera feina, venía màquines i productes químics per a la indústria alimentària, i em tocava anar sovint per Vic. Difícil difícil! aquests industrials de Vic son mal carats de mena, de veritat, només hi ha una zona on els comercials no volien anar tampoc i que la consideraven encara pitjor: Olot. No puc parlar d’Olot, però puc parlar dels “amos” de Vic. Un exemple:

En una de les meves visites vaig aconseguir qu’un propietari d’una empresa d’embotits s’interesses per una màquina especial de neteja, una màquina que feia escuma, la projectava contra les parets i maquinària, i arrapada a la superfície, l’escuma netejava. En fi, això volia dir que menda lerenda havia d’anar una nit, un cop finalitzada la fabricació de sumaies, botifarres, fuets i llonganisses, al poblet a la vora de Vic a posar en marxa una màquina que feia Blub Blub Blub mentre projectava pilotetes blanques detergents sobre les parets blanques amb rajoles quadradetes de ceràmica.

Després de barrejar el producte a les proporcions adequades, posar-lo a la màquina, endollar la màquina a una presa d’aire comprimit, comencem la neteja! blif blif blif -l’escuma massa líquida, vol dir que no neteja, que baixa massa ràpid de la paret i màquines cap a terra- s’ha de regular! poso  més aire, i menys producte: blub blub blub… perfecte!…Neteja que netejaràs, el propietari anava dient: “aqui també noi! fot-li per aquest racó” “molt bé maco! molt bé!” -cal dir que aquest tipus d’industrial s’aplica de veritat en la feina, i això ja te el seu mèrit-

Recent casat i jo netejant a Vic, a 70 km de casa meva, a les dues de la matinada, i Blub Blub Blub, i Blub Blub Blub, en fi, un èxit total. Al finalitzar el client em diu:

-Mira Jordi, m’ha agradat tant, que vull fer-ho jo mateix, ho sigui, la meva gent, una setmaneta, deixa’m la màquina i producte, que et sembla?-

-D’acord!- vaig dir, -d’aqui una setmaneta vinc a recollir la màquina i quedem amb preus i descomptes de tot plegat!-

Dit i fet, al cap d’una setmaneta passo a buscar la maquineta més content q’un jinjol i la resposta va ser:

-Fantàstic noi! La pots prendre cap a casa, el meu manyà ja l’ha copiada, i va de collons! per cert, el producte no t’amoinis, una empresa de Vic m’el fa a preu d’amic! Et deixo noi, que tinc feina: tinc una amassadora que fa el burro, a reveure.-

-A reveure.-

Vaig tardar uns anyets a passar altre cop per aquella fàbrica, ara això si, tinc una bona relació amb en Joan, el propietari, em te força estima …